EXPOSICIÓ MUCBE BENICARLÓ

Comparteix aquest post...

ATENEU DE NATURA – FOTOGRAFÍAS DE LLUÍS IBÀÑEZ MELIÀ

Fins al 3 de març del 2019.

Organitza: Penya Setrill (Benicarló) – Regidoria de Cultura.

– – – – – – – – – –

LES NOSTRES ORQUÍDIES

A Ateneu de Natura (ADN) i la Penya Setrill ens estimem la vida, l’extraordinària biodiversitat d’aquest planeta tan singular: la nostra casa. No en tenim d’altra. Encara que, veient com la malmenem, hom podria pensar una altra cosa. I som del parer que la millor via per conservar el patrimoni natural és conèixer-lo. S’estima allò conegut i pròxim. És per això que hem organitzat aquesta exposició, per oferir a la gent la possibilitat de fer una mirada a les orquídies autòctones: menudes, discretes, escasses, diverses; amenaçades sovint, remotes de vegades; però sempre bellíssimes.

És veritat que aquesta mirada, entre l’espectador i la flor, té interposats un altre ull i un altre objectiu. L’objectiu del fotògraf Lluís Ibàñez Melià (Benicarló, 1955) captura la bellesa més exquisida i l’ull de la càmera fotogràfica és còmplice amatent dels seus impulsos. Però és un encert. Perquè la sensibilitat del fotògraf, la paciència esperant la florida de cadascuna de les orquídies, les hores trescant senders, travessant muntanyes i prats, ens aplanen el camí, ens acosten a la natura, ens faciliten la contemplació sense més esforços. Ara queda només mirar embadalits el moment sublim, assaborir-lo en repòs.

Hi ha un doble discurs en l’obra del fotògraf del Maestrat: l’ètic i l’estètic.

En el discurs estètic, hi ha una clara intenció artística. No trobareu en l’exposició les fotografies anatòmiques del botànics especialistes. Hi ha un recerca profunda i meditada per robar l’instant precís i oferir-lo de forma pura i eixuta al espectador. I aquest discurs navega per les aigües més ortodoxes de la fotografia, començant pel format tradicional del 20 x 30 emmarcat en blanc de forma sòbria, i encara en el més íntim del 13 x 13 cm. És quasi una provocació en aquests temps actuals, en què tan sovint es disfressa la poca consistència de l’obra en formats de dimensions espectaculars. Les grandàries, no les fotografies. L’ús del camp de profunditat per ressaltar l’objecte del fons, la forma d’enquadrar i composar, l’acurada combinació de les llums i de les ombres, tot remet a la forma més clàssica dels treballs fotogràfics del mestres del s. XX. Però, és clar, fent un acurat ús de les tecnologies punta del present.

En el discurs ètic, hi ha una ferma voluntat de conservar el patrimoni natural. Podem entrellucar darrera de l’esclat corprenedor de les fotografies que al caçador d’instants el mou una profunda estima pel seu país, pel patrimoni natural. Ens diu mireu-les: hi són, aquí i ara. Encara aquí i encara ara. Tan diverses i complexes en la seua evolució com a la resta del llocs on viuen. Però som nosaltres els únics responsables de no malmenar les pròpies. I cada espècie que s’extingeix empobreix de manera irrecuperable la riquesa de la Terra.

Tots dos discursos ens complauen i els compartim en Ateneu de Natura i la Penya Setrill

Les orquídies figuren entre les plantes més evolucionades del regne vegetal. La complexitat de la biologia reproductiva i la bellesa encisadora de les flors han cridat l’atenció de científics i aficionats des de fa segles. Però les orquídies no són només les flors tropicals cridaneres, conreades pels botànics holandesos, que trobem a ca la florista i regalem a les persones que estimem. Les tenim també a les nostres terres, al nostre costat, formen part del nostre patrimoni natural. Aquí també podem admirar els fantàstics processos de coevolució orquídia-insecte. Repareu si no en les fotos de les abelleres, on la flor de l’orquídia imita la femella d’una espècie concreta d’himenòpter perquè l’abellot delerós, al intentar festejar amb la presumpta estimada, en quede ple de pol·len, que a la següent intent frustrat de conquesta fecundarà l’orquídia. “Les nostres orquídies” és una visió diferent, artística i seductora, de la bellesa natural de les orquídies silvestres del nostre país.

Totes les fotografies s’han pres al camp i no s’ha fet cap intervenció sobre les plantes. Volgudament, no hi cap indicació sobre el lloc precís on viuen les orquídies. Totes són del territori proper que transita el fotògraf, les dues marges del Sénia, àrea d’unitat geomorfològica i complexitat geològica, paisatgística i, doncs, botànica. Aquesta àrea del massís dels Ports va ser definida pel geòleg Joan Guimerà com la Zona d’Enllaç, on xoquen la serralada Ibèrica, d’orientació NO-SE, i les serralades litorals costaneres d’orientació catalànide, NE-SO, generant una tectònica complicada. Sobre aquest substrat geològic, cal recordar que, en una volada (els ocells) o en una hora de cotxe (els humans) es passa de Vinaròs, vora mar, a Fredes, d’etimologia inequívoca, per dalt del 1.000 m. d’asnm, travessant un ampli ventalls de paisatges i comunitats vegetals que configura una alta biodiversitat. Cada fotografia porta al paspartú, anotat amb llapis, el nom científic de l’espècie (a l’esquerra) i el nom popular o popularitzat (a la dreta). La revisió i actualització a la sistemàtica actual de la classificació original de Lluís Ibàñez, ben encertada per altra banda, s’ha dut a terme pel botànic d’ADN Carles Fabregat Llueca.

Enric Forner

Ateneu de Natura

_ _ _ _ _ _ _

Lluís Ibàñez Melià

Vaig néixer a Benicarló al 1955 i amb estudis d’una significància mínima en el món de la fotografia. M’he dedicat professionalment a l’ensenyament (música) i des de fa uns quants anys estic interessat en l’estudi i la pràctica de la fotografia. Com a estudiós del paisatge, em sento particularment compromès amb el meu territori vernacle, les comarques del nord de Castelló i en elles he desenvolupat la meva activitat, escarbant en els diferents estrats del paisatge i que he materialitzat en diferents projectes : “Pel port”, recerca i geolocalització del diferents rastres que l’home ha deixat: masos, camins, fonts, pous, … “Orquídies del Port” fotografiant les mes de 50 espècies d’orquídies, “Arbres amb nom propi”, recerca i geolocalització d’aquells arbres que han tingut la significació suficient com per a que l’home els transformés en conspicus al batejar-los i l’actual projecte en el que estic treballant “Paisatges de conflicte i confluència” sobre com va afectar la guerrilla antifranquista i la seua repressió als masovers.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *